COM RESPONEN EL CONDUCTISME I LA PSICOANÀLISI DAVANT LES FÒBIES

 

El conductisme és un dels corrents que més ha influenciat la psicologia i ha donat resposta a com funciona l’ésser humà a partir de les seves conductes, independentment dels processos mentals interns. D’altra banda, la psicoanàlisi és també un corrent que busca donar resposta a com funciona la ment. Aquesta, emperò, centrant-se en la subjectivitat, de tal manera que analitza el que anomena aparell psíquic no només en termes de consciència, sinó abastant també l’inconscient

A partir d’aquests corrents, proposarem la combinació d’ambdós per entendre i analitzar  els processos mentals implicats en les fòbies humanes. Tot i la seva diferència, ja sigui en la metodologia emprada o la base d’idees, cadascuna aporta molta informació  sobre la complexitat de la ment humana, ja que  brinden una visió necessària per entendre el comportament humà.

Primerament, com i per què es creen les fòbies? Ambdues perspectives presenten opinions totalment diferents, excepte en dos conceptes. Aquests són l’estímul, que és allò que ens produeix fòbia i pot tractar-se d’objectes, persones, llocs o éssers vius; i la resposta, que és la manera en què ens enfrontem, actuem i ens manifestem davant allò que ens provoca fòbia.

Per part del conductisme, les fòbies es creen a partir d’associar un primer estímul i una resposta associat a aquest que dona lloc a una  una reacció universal, és a dir, una mateixa resposta per a tothom, independentment de les situacions de cada persona. Aquest procés es veu clarament en el conegut experiment conductista anomenat “Albert i la rata” que va realitzar el psicòleg John B. Watson. En aquest cas, el primer estímul és una rata i el segon és el soroll d’un metall (el qual acabarà desencadenant la fòbia).

En primer lloc, es presenta la rata (estímul 1) a un nen, que reacciona amb indiferència. Paral·lelament, se l’exposa repetidament juntament al soroll del metall (estímul 2), fins que el nen comença a sentir por. Finalment, la conseqüència que presenta aquest acte és la por que el nen manté per la rata, ja sense cap soroll. Això demostra com, en combinar els dos estímuls, el nen acaba desenvolupant una fòbia a les rates perquè les associa amb el soroll metàl·lic, demostrant que la fòbia és un comportament après, resultat d’associar dos estímuls.

A diferència d’aquesta explicació conductista, la manera com la psicoanàlisi interpreta aquesta acció és molt distinta. Per a Freud, la por no apareix perquè dos estímuls s’hagin presentat junts, sinó perquè existeix un conflicte emocional intern que el nen no pot gestionar de manera conscient. En aquest punt de vista, l’objecte que condueix la fòbia, en aquest cas la rata, no és la causa real del temor, sinó un objecte menys amenaçant que s’ha substituït a nivell inconscient, assenyalant una emoció més profunda i amenaçadora. Aquesta conducta l’anomena “desplaçament”. Així doncs, el nen sentiria una por o un impuls intern que li resulta insuportable, i la ment empra el desplaçament per traslladar aquest afecte cap a un objecte extern i més fàcil d’evitar.

En segon lloc, com actuem davant d'una fòbia? Segons els resultats de l’experiment conductista, si tot es basa en repeticions, qualsevol persona podria acabar sentint por a un determinat estímul, ja que l’únic que cal és associar un estímul amb un altre. Com que aquest procés es pressuposa que és igual per a tothom, també ho haurien de ser les reaccions. És a dir, totes les persones que desenvolupen una fòbia actuarien de la mateixa manera.

Per altra banda, la perspectiva de la psicoanàlisi defensa tot el contrari. Afirma que la manera de respondre quan apareix una fòbia és completament individual i personal. Normalment, aquestes respostes es manifesten a través de l’inconscient, donat que es tracta de sensacions desagradables que intentem evitar. Poden aparèixer en sentir una paraula que ens recorda allò que temem, o davant d’una persona o situació que ens torna al moment traumàtic. En aquest sentit, podem veure una similitud amb el conductisme: moltes vegades, encara que sigui de manera inconscient, associem una cosa amb una altra. Tot i això, la diferència és que aquesta associació no és universal, i cada persona pot vincular elements diferents a una mateixa fòbia.
Per exemple, algú pot associar el formatge amb les rates i sentir rebuig cap al formatge, mentre que una altra persona pot sentir angoixa només en escoltar el soroll que fan les rates. Són dos motius i dues emocions diferents per a una mateixa fòbia.

I finalment, com tractem i superem les fòbies? En aquest punt és on es veu de manera encara més clara com aquestes dues perspectives entenen la ment humana. Una vegada ja sabem com es creen les fòbies i com actuem davant d’elles, queda saber quin seria el procés per poder superar-les.

Des del conductisme, el tractament es centra directament en allò que ens fa por. És a dir, la importància principal es dona al símptoma, no a la història personal de la persona. La idea és que, si la fòbia s’ha creat a partir d’una associació entre estímuls, també es pot eliminar desfent aquesta associació. Per això, el mètode més utilitzat és exposar-se repetidament a allò que ens provoca por fins que la resposta desapareix.
Aquesta manera d'entendre les fòbies és molt pràctica i directa: si has après a tenir por, també pots aprendre a deixar de tenir-ne. Personalment, creiem que aquest enfocament pot ser útil en alguns casos, sobretot quan la fòbia és molt concreta. Però també podem veure que es queda una mica curt quan la por està relacionada amb sentiments més profunds, ja que només tracta la part visible del problema.

En canvi, el punt de vista de la psicoanàlisi veu la fòbia de forma diferent. Per la psicoanàlisi, la fòbia no és només una resposta a un objecte, sinó que és una senyal d’un estat d'angoixa. L'objecte de la fòbia no és el problema real, sinó que recau en un atac d'angoixa que el subjecte vol evitar, element que desencadena la fòbia, alhora que aquesta actua com a defensa davant l’angoixa desplaçant allò insuportable a quelcom extern, viu o inanimat. Segons la psicoanàlisi, l’origen de l’angoixa pot ser per conflictes interns, records o moments de l'individu que no pot reconèixer ni acceptar i que es converteixen en el centre de la seva por.

A més a més, la psicoanàlisi considera que hi ha diferents tipus de fòbies. Entre elles les que tenen trets neuròtics angoixants, on la por no és a un record concret, sinó a una acumulació de tensió emocional que està buscant una sortida d'expressió. Durant la infància, les fòbies poden aparèixer com un desplaçament de sentiments difícils d'acceptar, vinculats a les primeres relacions afectives. Per tant, en aquesta tendència es pensa que cada objecte fòbic està vinculat a la història personal del subjecte.

Des d'aquesta perspectiva, el tractament no és simplement exposar-se a allò que fa por, sinó escoltar i analitzar allò que el pacient explica per trobar el sentit de la seva angoixa i que es manifesta en el símptoma. El psicoanalista no para de treballar per descobrir la font d'aquest estat d'ànim i alliberar la persona de les limitacions que la fòbia li imposa al seu dia a dia.

Per resumir, el conductisme i la psicoanàlisi pretenen explicar el mateix fenomen, però ho fan des d'una mirada molt diferent: el conductisme cerca una forma de tractament i explicació més clara i universal; la psicoanàlisi, en canvi, demana una visió personal. Es fixa en allò que és subjectiu, la història personal de cada individu.

Des del nostre punt de vista, pensem que cap de les dues maneres no és superior a l'altra. Cada una aborda una opinió i un procés des d’un enfocament diferent a les fòbies. El conductisme mostra les fòbies com un procés d’aprenentatge basat en associacions que es formen mitjançant la repetició, i per això centra l’explicació en la manera com una resposta de por s’arriba a vincular amb un estímul concret. La psicoanàlisi, en canvi, ens fa anar més enllà del que es pot observar directament i planteja que, rere la reacció cap a una fòbia, hi pot haver un conflicte intern o una emoció no expressada que la persona no pot gestionar de manera conscient. D’aquesta manera, comprendre una por no significa únicament analitzar la resposta que es pot veure, sinó més bé cercar aquell significat profund que pot tenir dins la història personal de cadascú.

Nayara Arguimbau i Maram Achoub

BIBLIOGRAFIA 

El tratamiento de las fobias en el psicoanálisis. (2021, junio 28). Blog del Centro ELEIA.

https://www.centroeleia.edu.mx/blog/el-tratamiento-de-las-fobias-en-el-psicoanalisis/

Salamanca, M. (2017, mayo 30). Las fobias. Consulta de Psicoanálisis en Madrid. Terapia de pareja y

familiar | Magdalena Salamanca. https://www.magdalenasalamanca.com/las-fobias/

Trillo, R. (2024, mayo 29). El Experimento del perro de Pávlov. Campanas que moldean conductas.

Instituto Europeo de Psicología Positiva; IEPP. https://www.iepp.es/experimento-perro-pavlov/

(S/f). Google.com. Recuperado el 1 de diciembre de 2025, de PSICOLOGÍA S.A 1 - Conductismo (Watson y Skinner)